La seguretat de les centrals nuclears a tot el món va començar a estimar-se definint una central de referència, una central similar a la que es volia construir i que haguera sigut analitzada prèviament pels països que facilitaven la tecnologia nuclear, per tal de definir un estàndar i poder millorar la seguretat global de la instal·lació. En el nostre cas, aquesta central de referència era facilitada per Alemanya, França i Estats Units. Qualsevol incidència que es presentara en la central de referència era comunicada als països amb noves centrals nuclears per tal d'evitar futures incidències.
Posteriorment, es van adoptar dues aproximacions, la determinista i la probabilista.
En la metodologia determinista, es defineixen diferents problemes o incidències previsibles a la central nuclear i es verifica la capacitat d'afrontar aquests problemes sense risc per a la població. D'entre els incidents previsibles destaca l'accident màxim previsible, és a dir, aquell que resulta potencialment més perillós d'entre tots els riscos analitzats. Els objectius d'aquesta aproximació són previndre els accidents, controlar el seu desenvolupament i afrontar les conseqüències que puga tenir. L'aproximació determinista es basa en uns codis i normes nacionals, però també internacionals que han sigut redactades per tal de garantir la màxima seguretat possible.
La freqüència d'accidents actual es troba entorn d'1 accident cada 10.000 reactor-anys, xifra que equival a dir que és de 3,4E-7 per reactor i any. Per tant, la freqüència calculada d'accidents o incidències a Espanya val 2,72E-6 per any, sabent que hi ha 8 reactors. Si prolongàrem la vida de totes les centrals nuclears espanyoles a 60 anys, el risc total seria de 1,63E-4, és a dir, menys de dos accidents per cada 10.000 anys d'operació. Aquest risc és admissible, ja que el valor és molt baix. A més, el risc d'alliberació de contaminants radioactius és 10 vegades menor, per tant, també és admissible per la població.
La metodologia probabilista, per contra, analitza les causes dels incidents i en deriva les conseqüències, així com la freqüència estimada de la incidència analitzada. D'aquesta manera es pot conéixer la freqüència de les incidències que podrien portar al deteriorament del nucli amb alliberació de material radioactiu a l'exterior, amb el consegüent risc per a la població. En el cas dels reactors nuclears espanyols, Vandellós II és el que té una major freqüència esperada d'incidències amb danys al nucli, mentre que Ascó posseïx la major freqüència d'emissions radioactives significatives, encara que aquestes probabilitats són ínfimes, de l'ordre d'un incident cada 100.000 anys en el primer cas i d'un incident cada 10.000.000 anys en el darrer.
Per tant, podem afirmar que les centrals nuclears espanyoles són molt segures, i la probabilitat d'incidències és molt menuda. No obstant, s'han produït incidències en les nostres centrals, encara que sense conseqüències radiològiques exteriors a la central. Per a classificar aquestes incidències, s'ha creat la escala INES, que pot ser consultada en aquesta plana: Escala INES.
Cal esmentar que l'energia nuclear a Espanya té un temps d'ús acumulat d'uns 250 anys, i les incidències que s'han produït en les centrals han sigut sempre inferiors al nivell 3 en la escala INES, havent arribat a aquest valor només en una ocasió, l'incendi a les turbines de Vandellòs I, que va obligar al tancament d'aquest reactor.
L'objectiu a escala global és mantindre el nombre d'incidències nuclears que comporten el deteriorament del nucli a un nivell menor d'una incidència per segle, mentre que l'alliberament de substàncies radioactives com a conseqüència d'un problema a les centrals deuria ser inferior a una incidència cada mil·leni per tal de garantir la seguretat de la població i mantenir uns nivells radiològics adequats.
Fonts: CSN, MITYC.
