A la fi, l'expedició a Jamaica va tornar a terres britàniques amb grans dificultats en el viatge pel mal estat meteorològic, que va impedir el correcte funcionament del H-4 fins al punt que en arribar a Anglaterra havia acumulat uns dos minuts de desviació. En aquest moment, John Harrison estava en condicions de rebre el premi, encara que els esdeveniments li ho van impedir, i va haver d'esperar, ja que el Consell de la Longitud va fer revisar els càlculs de l'hora per matemàtics sota la sospita que aquests eren erronis.
Finalment, l'agost de 1762 el Consell va manifestar que les proves que s'havien efectuat no eren suficients per a determinar la longitud a la mar, i per tant el rellotge s'hauria de tornar a provar en un viatge a les Índies Occidentals. Harrison va rebre 1.500 lliures com a reconeixement pels seus treballs, i el Consell va prometre entregar-li 1.000 lliures més quan el rellotge tornara d'aquesta nova prova. El març de 1764 va començar el viatge a les Índies Occidentals, i en arribar el 15 de maig van observar que els científics que el Consell havia designat per a comparar les dades de desviacions eren partidaris del mètode astronòmic, entre ells Nevil Maskelyne, un reverend que prometia haver trobat el mètode definitiu per a trobar la longitud a la mar, competint amb Harrison pel premi de 20.000 lliures. (Retrat de Nevil Maskelyne)
Després d'aquesta prova, el Consell va tardar mesos a donar el seu veredictementre els matemàtics verificaven les dades i les comparaven amb les determinacions fetes pels astrònoms. Quan finalment es va conéixer la resolució, aquesta va ser favorable a Harrison, ja que el H-4 havia demostrat poder donar la longitud no només dins dels límits de 16 km que imposava el Decret de la Longitud, sinò que amb una exactitud tres vegades superior, fet que va impulsar el Consell a donar-li la meitat de la quantia del premi amb la condició de que Harrison els donara els seus rellotges i els explicara el fonament del funcionament d'aquestos. A més, si el rellotger volia la quantitat completa, hauria de supervisar la construcció de dos còpies del H-4. Harrison es va negar a les exigències del Consell en un principi, però finalment els va desvelar els secrets del rellotge, i va rebre les 10.000 lliures promeses. No obstant això, el Consell va decidir que s'havia de sotmetre al H-4 a unes proves encara més rigoroses al Reial Observatori, on seria comparat amb el regulador durant 10 mesos sota la supervisió de Maskelyne, enemic de Harrison i director de l'observatori.No obstant això, el rellotger va haver de lliurar-li els cronòmetres a Maskelyne, ja que aquest va anar amb una ordre per incautar-se d'aquestos, suposadament per donar-los la condició de béns públics, no sense abans fer-li signar una declaració d'estat dels rellotges a Maskelyne. Els cronòmetres H-1, H-2 i H-3 es van traslladar amb una delicadesa nul·la fins Greenwich per terra, mentre que el H-4 va viatjar a bord d'un vaixell fins l'observatori. Les proves van començar, i el H-4 no va ser capaç de superar-les, ja que funcionava d'una forma irregular, potser com a conseqüència del desmuntatge per tal de mostrar el fonament del seu funcionament a la comissió de rellotgers, o potser perquè Maskelyne el va tractar de forma deficient o va alterar els resultats al seu favor. Després de les proves, els rellotges es van quedar a l'observatori, en contra de la voluntat de Harrison, qui va haver de construir una còpia amb els records i els dibuixos que tenia.
El Consell, entretant, va fer construir una rèplica exacta a Kendall, un dels membres de la comissió que va examinar el H-4, qui va entregar el seu K-1 en gener del 1770. Aquest rellotge va navegar pel Pacífic a bord dels vaixells del capità Cook, mentre Harrison fabricava el H-5 durant tres anys, més altres dos anys dedicat a ajustar-lo. Quan va acabar amb el H-5, Harrison tenia 79 anys, i va prendre la determinació de parlar amb el rei per tal que s'aplicara la justícia en la concessió del premi. Ací teniu la fotografia del cinquè cronòmetre de Harrison:
El rei Jorge III era un apassionat de la ciència, i estava interessat pel desenvolupament dels sistemes de determinació de la longitud al mar per la seua potencial capacitat productiva, i quan es va enterar de la injustícia amb què havia sigut tractat Harrison es va comprometre a ajudar-lo, per a la qual cosa van decidir sotmetre el H-5 a proves de precisió a l'observatori de Richmond, on finalment es va demostrar l'exactitud del nou rellotge, fins al límit del terç de segon al dia. El govern va forçar el Consell a reunir-se i debatre el cas de Harrison, a qui finalment se li van entregar 8.750 lliures més. En total, els diners rebuts quasi totalitzaven la quantia del premi, però no tenien la forma d'aquest, ja que era una simple gratificació donada pel govern per haver construït un enginy que permitia millorar les determinacions de longitud a la mar. Ací teniu el retrat de John Harrison:
John Harrison va morir el 24 de març del 1776, amb 83 anys, i a pesar d'haver proporcionat un instrument extremadament valuós per a la navegació, i haver complit amb les condicions del Decret de la Longitud no va obtenir el cobdiciat Premi de la Longitud. Després de la mort de John molts rellotgers van començar a construir cronòmetres precisos i més asequibles. Va ser Thomas Earnshaw qui va revolucionar el món dels cronòmetres, conseguint fabricar-los en sèrie i popularitzant el seu ús a la mar, fent que en poc de temps el cronòmetre passara a ser un instrument cotidià als vaixells. Després de la popularització, la història i el nom del seu inventor van ser oblidats per sempre.Actualment els cronòmetres de Harrison es troben a Flamsteed House, després de les restauracions de E.J. Dent el 1836 i de Rupert T. Gould el 1920, que van reparar part dels desperfectes causats pel pas del temps i la mala conservació dels instruments per part de Nevil Maskelyne, que els va abandonar després d'efectuar les proves d'exactitud. Els tres primers cronòmetres funcionen amb gran perfecció, mentre que el H-4 es manté en repòs per evitar el desgast per fricció entre els seus components, juntament amb el K-1 , la seua rèplica exacta, en una caixa transparent sota clau. Tots aquests rellotges es troben sota la supervisió del conservador del Museu Marítim Nacional, qui tots els dies els aporta l'energia que necessiten per al seu funcionament abans de l'entrada dels visitants.
2 comentaris:
Es completa la trilogia en un altre article magnífic. Que roina que pot arribar a ser l'enveja, segur que les proves que li va fer Maskelyne es van trucar per tal que no li donaren el premi. Els diners que va rebre per part del rei no compensen ni de llarg la contribució a la ciència que va fer aquest bon home. Sempre passa el mateix, els genis reben el reconeixement de la seua obra una vegada morts.
Aquest article pretenia ser un petit homenatge a un dels grans inventors de la ciència, que ha sigut oblidat a pesar d'haver desenvolupat instruments que encara avui impressionen el gran públic i els rellotgers.
John Harrison és un magnífic exemple de superació, ja que a pesar de les condicions tan adverses que va patir va seguir desenvolupant nous sistemes i millorant els existents per tal de produir el millor rellotge possible a l'època a través de múltiples innovacions tècniques i en materials per tal de compensar els problemes de manca d'exactitud.
Publica un comentari a l'entrada